Ressenyes

divendres, 16 de desembre del 2011

Llibres/ HHhH


Tinc la tradició de comprar llibres quan viatge i, sobretot, als aeroports. Des de la meva cosmovisió on coses sense massa sentit sempre encaixen amb una lògica aclaparadora, comprar llibres als viatges, o als aeroports, aconsegueix unir llibres i llocs. Sempre recordaré que Les veus del Pamano és passejar les Rambles amb Hèctor, o Maus (volum I i II) és trobar una impressionant llibreria a Toronto i passar-m'hi hores capbussat. Com que darrerament viatge molt i amb pes limitat -gràcies Ryanair!- intente que els llibres que compre als aeroports no siguen massa gruixuts.
Aquest és un dels motius que va fer que mentre esperava l'avió que em duria a València per primera vegada des que m'havia traslladat a Eivissa -i per assistir a tota una primera boda!- em decidira per HHhH. L'altre motiu és que qualsevol llibre, pel·lícula, història, blog, opúscle o invenció amb nazis i sobre la Segona Guerra Mundial em té guanyat des del primer hola.
Què és HHhH? És l'obra de l'autor novell Laurent Binet amb què ha guanyat el premi Goncourt a primera novel·la de 2010 -i aquest és un altre motiu afegit, l'absoluta garantia que em dóna el Goncourt des de que vaig llegir Les Benignes -si, tornarà a aparèixer aquest llibre.
Amb aquesta novel·la -i si estiguérem a una classe de literatura un qualsevol professor la utilitzaria per a debatre els límits del gènere- Binet crea del no-res una veu pròpia capaç de servir-li als seu clar objecte narratiu. Però anem per parts, de què va HHhH?
HhhH són les sigles d'alguna cosa voldria dir “Himmlers Hirn heisst Heydrich”, que san Google diu que vol dir que “El cervell de Himmler s'anomena Heydrich”. Tenim doncs una història de nazis! I res de nois amb pijames a ratlles que volen fer creure de manera implícita -admet que li tinc certa mania a aquell llibre- que pràcticament els alemanys no HO sabien. No, aquí tenim a la plana de la SS en complet, Himmler i Heyndrich, i per donar encara més vàlua al gust per les novel·les de nazis, narra una història que diuen basada en fets reals: l'operació Antropoide.
Segons la viquipèdia, es coneix com Operació Antropoide la missió que emprengueren un txec i un eslovac que a l'exili d'Anglaterra decideixen llançar-se en paracaigudes sobre el seu país ocupat i assassina el Botxí de Praga, Reinhard Heydrich.
Però més enllà de la història que ens narra Binet, sobresurt la seua manera de contar-ho, i aquí és -crec- on rau la qualitat d'aquesta obreta. Binet està obsedit per no NOVEL·LAR una història, en tant que NARRAR algun fet real significa trair-lo, significa inventar-se una realitat distinta, que resideix en un univers paral·lel. I si Binet diu que el protagonista portava una camisa blava i realment era roja? I si diu que quan havia de llançar la bomba està cagadet de por i realment el protagonista no ho estava? O a la inversa, si diu que va mostrar una valentia extrema i va mullar els pantalons en el moment d'agafar la metralleta que el separava de Heydrich? Pot saber amb certesa Binet si el protagonista tenia por o no?
I en aquest dilema narratològic és on basteix tota la novel·la, en tant que per sobre del relat i de la història l'autor supersposa una veu pròpia -la seua, o la del narrador amb qui s'emmiralla- que ens narra, a més a més, els dubtes i les temors que té l'autor a l'hora d'escriure el que vol escriure. Tenim doncs la novel·la d'una home que vol escriure una novel·la sobre uns fets que vol contar. Simplement genial.
I més genial encara és que per tal d'aconseguir aquest objectiu, una versemblança absoluta, l'autor opte per un mecanisme contraintuïtiu: per NARRAR fets opta per interposar un narrador en primera persona que és ell mateix! I la jugada li surt! Simplement magistral. Qualsevol altre escriptor, i per aconseguir el mateix efecte, haguera intentat un narrador en tercera persona -omniscient que se'n diu- ben canònic, on descriuria amb una precisió gairebé manierista com vestien, on estaven i què feien en cada moment els protagonistes; i fins i tot, amb alguna trampa narrativa, què pensaven, com ocorre amb aquella altra gran novel·la de què ja he parlat, Les Benignes. Però com podien saber-ho? Binet ho veu clar i no pot trair els seus protagonistes d'aquesta manera.
Amb tot, una novel·la molt i molt recomanable, sobretot per a aquells malalts de tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial ja que descobriran una història èpica de lluita i rebel·lió en contra de la tirania. I per a seguir molt de prop aquest escriptor que ha sorprés tant i tant amb la seva primera obra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada